Novament, eixim de ruta. Aquesta vegada fem un trayecte angost, pesat i gelat. Novament i com cada gener, toca visitar Fitur amb presses i corregudes, com no.
Pero ja s'atisba una mica de llum al final del pou, el resplandor de la Torre del Oro de Sevilla ens ilumina aquestes últimes setmanes. Cada cop queda menys per marxar, per respirar una mica d'aire nou, que renove les ilusions avui perdudes.
Marxe a Sevilla, és més un impúls obligat a un desig corroborat. M'oblige a mi mateixa a fugir del ritme trist en el qual València m'envolta aquestes darreres setmanes. No et puc dir, estimat lector, si serà a millor o a pitjor, però de ben segur que la gen que m'acompanya té els ingredients per curar-me. És una escapada ràpida, silenciosa, de bon llit i bona taula, és un crit a la supervivència. És també un viatge on espere trobar algo més enllà. Espere descobrir un poc més de l'arrel urbana que m'està invaïnt. Espere tastar i olorar la vida al carrer, el quéfer "surenyo" que ara tant m'envolta. Espere trobar tots els versos que escolte a cada revolta del camí, a cada tarbena, a cada barri...
Vull trobar eixa poesia urbana que m'agrada, aquesta vegada no enllaunada, sino viva, al carrer i en directe. És un crit desesperat el que surt de mi front a la apatia que porte. És un crit deseperat de salvació.
Coje a un tio de barrio,
mételo en un sitio karo,
preguntará los precios con deskaro,
hasta hartaros,
por eso no pienso llevaros
donde no pinto nada
por eso no vendo mi kulo en la foto de la portada.
Habláis de nada,
en canciones que no dicen nada.
Son las diez de la noche
Sevilla está iluminada.
El liricista en el tejado (SFDK) 2001 odisea en el lodo
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Jo m'apuntaria inmediatament, este any no sé si finalment aniré a Sevilla i no es de bades que té un color especial. I València, ai València és un magnífic lloc de tornada després d'un viatge. No ara en serio València la fem nosaltres i queda molt per fer, amik. Un abraç
Publicar un comentario